Flors a la finestra
Avui és Sant Jordi i moltes roses es llueixen en gerros a la finestra. Però una dona hi posa altres flors en silenci. Ahir rebia un premi amb “Flors a la finestra” del III Certamen Literari de l’AMPA ACIS-Artur Martorell el qual el dedico al projecte Radars amb el qual em vaig inspirar.
Flors a la finestra
Els crisantems s’havien mort anunciant l’arribada de la primavera. Sentia els xisclets de les orenetes i les veia passar com ballestes retallant el cel. Es mirava les tiges seques i feia memòria del ritual de cada u de novembre plantant-los a l’empit de la finestra per recordar el seu difunt marit, ara fa set anys. Durant l’hivern, observava les flors com dels capolls s’obrien en pètals de colors intensos, jovials i frondosos, i després de mesos d’explosió, dequeien i, finalment, es marcien. Com la vida. La vida d’ella, la d’en Narcís i la de tots els que veia passar allà baix al carrer amb presses a les cames. La vida de tothom era molt ocupada i els seus segons eren eterns i es preguntava si tots ells sabien que un dia acabarien mirant la dels altres rere els vidres.
Per substituir les flors marcides, baixa amb esforç a la floristeria de la cantonada per comprar líliums blancs, com els del ram de núvia que va lluir un dissabte d’abril. Un altre ritual, però aquest de fa més de seixanta anys. El jove dependent s’ha adonat del seu pols tremolós que ja no pot amagar i ella calla de vergonya, agafa el moneder i hi treu el bitllet arrugat. Però abans d’atansar-li el test, el noi li diu que l’acompanya a casa per ajudar-la amb el pes, que no es preocupi pel negoci que ja posarà el cartellet de “torno en cinc minuts”. No sap com agrair-li, vol dir-li alguna cosa, però altra vegada les paraules es queden mudes. El noi entén el silenci i li ofereix un braç. I ella s’omple de felicitat perquè li sembla el bastó del pare entrant a l’església.
S’està mirant les noves flors sobre la taula quan sent el dring de les claus i la salutació inconfusible de la Meritxell. Ella es manté asseguda i continua callant mentre la seva filla parla sola i passa revista de l’ordre de la casa: revisa si la feinera ha fet el que li ha ordenat i si ha preparat el consomé i les mandonguilles; obra les cartes i llença unes quantes sense dir-li el contingut que hi ha; encén els fogons, posa l’olla, surt de la cuina i li comunica que demà la passarà a buscar a les nou del matí perquè té visita a la doctora Cano i … Llavors la filla s’adona del que ella observa. “Ooohhh, quines flors! Són maquíssimes!- exclama- Hi has anat tu? Líliums pel 28 d’abril!”. Llavors sembla que el rellotge s’aturi. Tres segons mirant-se els ulls d’aquells que voldria que no s’acabessin mai. Es fon per dins quan la filla l’abraça i li fa un petó llarg al front. I se li escapa un sanglot perquè els mots se li queden al llindar dels llavis, semblen que fan pilota dins la boca, com aquells trossos de bistec a la planxa difícils d’empassar.
El record de l’olla al foc torna a posar el rellotge en marxa i la Meritxell aparta el nou test i para taula per a dos. S’atabala amb el recital de coses que la seva filla ha d’arribar a fer aquella tarda i que s’entossudeix a explicar-li. Li agrada escoltar-la perquè aquella hora passa volant, però no entén res. Només comprèn les darreres paraules abans de tancar la porta: “fins demà a les nou!”.
I la casa s’omple d’un silenci sobtat, de nou és buida i els pensaments tornen a ocupar-la. Mira el rellotge i calcula quantes hores manquen per tornar a veure la Meritxell i potser llavors la seva filla s’adonarà que necessita ajuda per trasplantar els líliums a la jardinera de la finestra.
